Mariano Rajoy ha anunciat dins del paquet de retallades brutals que formen part del memoràndum del rescat bancari espanyol una de molt ideològica i que va orientada a acontentar la clientela: suprimir el 30% dels regidors dels ajuntaments.
Enmig d’una situació de crisi i on la “classe política” és percebuda com un dels grans problemes del país, quasi al mateix nivell que la desocupació -i això que aquesta afecta a 1 de cada 4 treballadors!- anunciar que es carreguen “polítics” -així, a l’engròs- és pujar-se a la cresta de l’onada.
De fet, segons Metroscopia, mentre que el 62% suspén el total del paquet de les mesures, la que afecta a la supressió del 30% de regidors als Ajuntaments aconsegueix quasi unanimitat: un 90% a favor. Més percentatge que qualsevol altra -ja siga per suport o oposició-. No és el mateix preguntar a la gent si el que volen són “menys polítics” a preguntar si el que volen és “menys democràcia”. Però aquest tema, encara que primordial com a remor subjacent, no és ara l’objecte de l’anàlisi. És el mar que ens ha tocat navegar.
En aquest sentit, és molt simptomàtic que, enmig de la retallada de drets més gran de la democràcia, es cole un punt que puga servir com a cortina de fum per amagar-ne d’altres, que resulte populista i demagògic -i, per tant, antidemocràtic- i que, d’eixa manera, desvie el foc i emmarque la discussió per camins favorables quan l’entorn és insostenible.
Doncs bé, és evident que resulta necessari anar per parts, pausadament i fer-ne una anàlisi detinguda.
Això sí, d’entrada, deixem-ho clar. Aquesta mesura és falsa, es tracta d’una estafa, pràcticament d’un colp d’estat a la democràcia i d’un blindatge del sistema bipartidista en les seues hores més baixes.
De manera fonamental, perquè no té res a veure amb l’estalvi. Com a molt prompte, els primers símptomes es podrien palpar a l’hora de quadrar els balanços dels comptes de 2016, ja que la reducció entraria en vigor després de les eleccions municipals de 2015. Les exigències del memoràndum no preveuen detallar un període tan llarg i, per descomptat, les revisions de les exigències progressives per tal de continuar soltant el crèdit són tot un altre conte.
En segon lloc, també palesa la fal·làcia estalviadora de la mesura el fet que l’alternativa passe per potenciar les diputacions i no tocar una coma del Senat. Les diputacions són unes institucions obsoletes, hereves de l’estat centralista i centralitzador, no electes de manera directa (els diputats són designats pels partits en base als regidors de partit judicial -circumscripció, per altra banda, més menuda i, per tant, de vocació majoritària-) i que ara com ara serveixen com a trinxera del tradicional caciquisme. Pel que fa al Senat, senzillament no serveix per a res més que com a cementeri d’elefants.
No cal dir que, efectivament, tot l’entramat que suposa una diputació sí que significa una despesa econòmica important. I una despesa inútil, ja que les competències de les diputacions sovint estan duplicades i es poden desviar de manera senzilla -i més eficaç- cap a dalt -comunitats autònomes- i cap a baix -ajuntaments-.
En el País Valencià hi ha actualment 5.784 regidors. La reducció del 30% suposarien 1.735 menys. Cal destacar que la gran majoria de regidors no cobren un sou, sinó que ho fan per dietes d’assistència a comissions i plens. I a molts, sobretot els dels pobles més menuts, fins i tot pot arribar-los a costar diners de la seua butxaca. Que es produeixen molts abusos i barbaritats? Per descomptat. Però això passa per regular d’una manera clara i transparent -i per llei- els sous dels representants municipals segons les característiques de l’Ajuntament, no per retallar la democràcia.
Els ajuntaments suposen l’administració més propera i més directa de cara al ciutadà. Ara, amb la forta crisi que estem patint, es fa més i més palesa l’afirmació tantes vegades repetida com tan poques vegades reconeguda que l’ajuntament és primera trinxera de combat. L’argument de la falta de capacitat per prestar serveis dels municipis més menuts es presenta fal·laç amb la simple constatació que s’elimina també la mancomunació de serveis, fonament del treball en xarxa.
Però, de tota manera, aquestes són qüestions secundàries que amaguen el vertader objectiu i la vertadera inspiració de la reforma, que no és altra que començar per la porta de darrere l’atac a la democràcia per a blindar el sistema bipartidista a l’estat espanyol ara que comencen a veure-li les orelles al llop.
En el darrer sondeig de Metroscopia per a El País es dibuixava un escenari en què entre PP i PSOE només arreplegaven un 60,1% dels vots vàlids per a una participació estimada del 65%, és a dir, un 39% del cens. És a dir, la representativitat del sistema es comença a posar clarament en qüestió i la tendència és pronunciada. El darrer novembre, PP i PSOE sumaren el 52,6% del cens -una pèrdua de més de 12 punts en 8 mesos- mentre que el 2008 sumaven el 61,9%. La caiguda, com veiem, és espectacular. L’escenari grec comença a ser un malson a Génova i Ferraz.
La clau està, doncs, en les dades que passem a analitzar. Actualment, els regidors a l’estat Espanyol es distribueixen segons població de la següent manera:
5 regidors -> Fins a 250 habitants
7 regidors -> De 251 a 1.000 habitants
9 regidors -> De 1.001 a 2.000 habitants
11 regidors -> De 2.001 a 5.000 habitants
13 regidors -> De 5.001 a 10.000 habitants
17 regidors -> De 10.001 a 20.000 habitants
21 regidors -> De 20.001 a 50.000 habitants
25 regidors -> de 50.001 a 100.000 habitants
A partir dels 100.001 habitants s’afegeix un regidor per cada altres 100.000 habitants, amb un plus d’un altre si el nombre és parell.
Amb la reducció del 30% segons trams -i ajustant els decimals a la xifra imparella més propera- el repartiment quedaria de la següent manera:
3 regidors -> Fins a 250 habitants
5 regidors -> De 251 a 1.000 habitants
7 regidors -> De 1.001 a 2.000 habitants
7 regidors -> De 2.001 a 5.000 habitants
9 regidors -> De 5.001 a 10.000 habitants
11 regidors -> De 10.001 a 20.000 habitants
15 regidors -> De 20.001 a 50.000 habitants
17 regidors -> de 50.001 a 100.000 habitants
Actualment, la llei electoral determina que per a obtindre representació en un consistori municipal cal haver aconseguit més d’un 5% dels vots vàlids. Però l’aplicació del mètode d’Hondt determina també que, segons com, siga necessari més d’eixe 5%. És a dir, amb la reducció de regidors plantejada, la tanca del 5% passaria a ser pràcticament irrellevant, ja que s’establirien de facto tanques més elevades en haver menys actes a repartir.
De la mateixa manera, quan més menuda és una circumscripció-consistori, més fàcil és que un partit aconseguisca la majoria absoluta. Cal tindre en compte que dels 542 municipis del País Valencià, 64 tenen més de 20.000 habitants; és a dir, tindrien 15 regidors o més, un nombre que dificulta la representativitat i pluralitat política.
Les majories absolutes com a manera normal i habitual de governar, aconseguides amb menys del 40% dels vots vàlids i menys del 30% del cens i el tornisme com a aspiració. El cercle viciós del partit minoritari que no pot créixer perquè és percebut com a “no útil” per la seua condició de minoritari s’agreujaria. El bipartidisme com a única veritat vàlida.
I ací ve el rovell de l’ou. L’objectiu de la reducció del 30% de regidors encamina la proa cap a una reforma encoberta del sistema electoral cap a un de majoritari. El PP i el PSOE estan en el mateix vaixell perquè ambdós, a banda de compartir totes les línies bàsiques de la política actual, han arribat a la mateixa diagnosi: mentre estigues tu ara i jo puga estar demà, ja tenim el saquet arreglat.
Es pot fer -i en farem- molta literatura sobre els sistemes electorals i el majoritari en concret, però el que és clar a hores d’ara és que l’aplicació a l’estat espanyol d’un sistema electoral first past the post significa l’empobriment de la democràcia i la consolidació del caciquisme.