Ha mort Eduardo Galeano i el ploren les venes obertes d’Amèrica Llatina i també totes les utòpiques i tots els utòpics que alguna vegada ens hem preguntat per a què serveix la utopia i ens hem sorprés caminant decididament cap a l’horitzó.
Fer política, participar de la política, militar en política no és un joc: es tracta de prendre les regnes del nostre destí i transformar allò que no ens agrada del nostre dia a dia, del nostre barri, de la nostra ciutat, del nostre país.
Per tant, “guanyar” no pot ser mai la línia de meta, el propòsit o la raó de ser de la lluita que hem emprés. Perquè considere que el nostre objectiu hauria de ser viure d’acord amb els nostres principis i allò que ens dicta la nostra pròpia consciència.
Plantejar la política com una qüestió bidimensional de guanyadors i perdedors significa tornar al blanc i el negre, a l’escala de grisos, i abandonar el technicolor, deixar enrere la riquíssima gamma de pintures que podem trobar en les mil i una maneres possibles d’entendre el món.
Pluralitat de pensament, heterodòxia i el valuosíssim i irrenunciable dret a la divergència.