Contra qui pelea en aquests eleccions al País Valencià el PSOE? Contra el PP? No ho veiem: no té discurs alternatiu. Hui hem pogut llegir un article molt interessant de Francesc Arabí al Levante: Objectivo: pinchar el ‘efecto Compromís’. Sí, estan més preocupats que nosaltres els llevem un parell de cadires a Madrid on poden descansar els dinosaures, com Ciprià Ciscar, qui només ha fet una pregunta parlamentària en tota una legislatura i que ara és recompensat amb el número 2 de la llista, que de la victòria del PP.
De fet, a Alacant s’ho han pres tan al peu de la lletra que el PSOE ha arribat enganxar cartells de Rubalcaba damunt dels de la nostra candidata, Aitana Mas. Un fet que demostra molt poc fair play i denota la impotència de qui té por però no té arguments. (A propòsit, sí, al PSOE ací a Torrent les pancartes i els cartells també els els penja una empresa).
“Pelea por lo que quieres”. Però el que ells volen és mantindre la poltrona, mantindre el seu “cortijo”. I no hi ha una imatge millor que ho definisca que el fet que hagen de tirar de la mà de Felipe González, que ha vingut hui a València, per a tindre contenta la parròquia. Felipe i Rubalcaba. No, no es tracta del cartell del PSOE del 1977, es tracta del del 2011.
L’oratge aquesta vesprada no ha permés eixir al carrer. Continua una campanya intensa, però fent, com en diem, faena de “seu”. Això sí, hem pogut acompanyar al cap de llista per València, Joan Baldoví, aquest matí en una visita a l’Albufera i les propostes en matèria d’economia verda per a revitalitzar els pobles del voltant.
Finalment, vos deixem amb un article escrit fa 20 dies pel nostre secretari local, Ricard Chulià:
Falten, si fa no fa, només quinze dies per a l’inici oficial de la campanya. No noteu que tot està massa tranquil? Els qui estem dins d’un partit no parem en torreta, però això ja ve de sèrie. Ara bé, i la gent “normal”? En parla als bars, als mercats? No gens. Tothom sap, perfectament, que tot està dat i beneït. I els primers de tots, el PP i el PSOE.
Recordeu la legislatura 2004-08? Des del mateix dia després de la victòria de Zapatero va començar la campanya de 2008. Fins i tot aquestes eleccions autonòmiques i municipals passades, a aquestes alçades de la jugada, tots els pobles i ciutats eren plens de paperassa -saltant-se, a més a més, la nova llei electoral que ho prohibia, tant hi feia-. Ara els dinosaures dormen.
El PP sap perfectament que té les eleccions guanyades. Només cal que esperen que la poma -Newton obliga- caiga i la puguen recollir. El millor que poden fer és estar ben calladets. I ho acompleixen. De tant en tant llancen un missatget a la militància per a tindre-la tranquil·la quan veu la sang del cadàver de l’enemic regalimant. Però això li ho deixen a González Pons i d’altres. Rajoy al puro i al Marca, que és el que toca.
El PSOE, de la mateixa manera, sap perfectament que les eleccions les té absolutament perdudes. Ho sap des de fa molt de temps. Però, al contrari que el PP, s’hi juguen una cosa molt més important per a ells: l’estabilitat -i fins i tot l’existència- del partit mateix.
Quin panorama se li podria haver obert al PSOE el 21 de novembre si hagueren tornat a presentar a Zapatero o, fins i tot -tal com amagaren-, a Carme Chacón? Una divisió profunda, com l’any 1999 amb Almunia i Borrell, però encara molt més forta. Qualsevol candidat voldria marcar terreny. La derrota seria interpretada per uns com un fracàs intolerable, d’altres hi veurien una resistència numantina que ha capejat el temporal. Es presentaria com un revival de la “derrota dolça” del 1996.
Si Chacón haguera sigut la candidata, voldria preparar les eleccions del 2015, exigiria liderar el partit. Diguem Chacón perquè va amagar amb les primàries, però podríem dir-ne qualsevol altre. Algú que tinga futur -siga com siga- polític per davant.
Però el PSOE no està per a aquests jocs. Ha perdut totes les comunitats autònomes aquest passat 22-M. Ha perdut Barcelona, fins i tot. Perdrà -el maig a tot estirar- la joia de la corona, allò impensable, Andalusia. Patxi López ja arribà a la Lehendakaritza amb molt poca legitimitat. Ara ja no en té ni gota. Què els en quedarà? Un parell de capitals de província? No es tracta d’un partit que es puga permetre aquestes baralles i l’escenari serà dur. A les casernes d’hivern fa, efectivament, molt de fred.
És per això que ara com ara hi ha Rubalcaba com a candidat. Rubalcaba és un personatge que no té cap futur polític. És un home que ha estat sempre en segona fila, rentant la roba bruta, netejant el clavegueram, un llanterner de professió. En segona fila, sí, però sempre. D’aquelles espècies que tant abunden a Madrid: algú que, com va dir Felipe González de Fraga, “tiene el estado en la cabeza”. Perquè amb el partit -i amb l’estat, amb el poder, amb Madrid- no s’hi juga.
És l’últim servei al partit, l’últim servei a la pàtria. Amb aquesta aura èpica ens ho presenten. Rubalcaba empomarà el colp i capitanejarà la transició. No és una figura discutida dins del partit. No té gens de carisma de líder, però sap com evitar el trencament. No discutiran l’escenificació de la retirada a un marge.
Es per això que es pot presentar una campanya en certa manera absurda, però l’única eficaç per als seus interessos. Rubalcaba, el renovador. Rubalcaba, el canvi. Sí, efectivament: qui se’l pot creure? Qui es pot creure que, tal com anuncien, ara el PSOE portarà en el programa tot contra el que ha votat en contra fa només un parell de mesos? Doncs la base, la militància, prietas las filas. I Felipe i Guerra a Andalusia com a estreles de la campanya.
El PSOE sap que, amb vora 5 milions de desocupats, tot l’electorat que se sol identificar com a “centre” i que balla entre el PP i el PSOE el té perdut absolutament. No n’hi ha res a fer. Si presenten una campanya que busque el cos a cos amb el PP en qüestions de governabilitat, n’eixiran escaldats. Els caurà per una banda i per l’altra.
És per això que cal aturar la sagnia per l’altre costat: l’esquerra. Com hem dit, és una apel·lació certament increïble, però és l’única que els serveix. El PP és molt roín, és el monstre. Tornar a la campanya que dissenyà José Zaragoza per al PSC i que només tenia un punt: “No som el PP”. No ens demanes què som, no ens demanes per les nostres propostes. No en tenim. Però vota’ns perquè no som el PP”.
I, clar, si votes qualsevol altra cosa faràs el joc al PP. És la vella cantilena de sempre, però agreujada en patetisme. Tant hi fa que el PSOE haja actuat com un partit més que de dreta, no és el PP. Tant hi fa que haja lliurat l’estat del benestar als bancs en una acció política indigna i immoral, no és el PP. Tant hi fa que siga impossible distingir l’acció política de l’últim parell d’anys del PSOE de la que hauria fet el PP -i qui sap si el PP, sense l’Obrero a les sigles, hi hauria gosat-, no és el PP. Tant hi fa que en quinze minuts es posen d’acord per a reformar una Constitució que era absolutament intocable, no és el PP.
Aquest és el missatge que volen transmetre per tal de salvar el negoci. Nihil novum sub sole, que dirien els llatins, però aquesta vegada amb un component realment d’ara o mai, que diria Fuster. Les apel·lacions al vot (in)útil podran funcionar més o menys en altres eleccions. Però en aquestes del 20-N el vot és únicament útil per a salvar una paradeta. Per a salvar el Partido Socialista Obrero Español tal com ells varen salvar els bancs.
A nosaltres, a la gent d’esquerra, progressista, valencianista, solidària, ens toca decidir si això és el que volem. Si volem participar de la consolidació total d’un nou turnismo, si ja ens està bé entre Cánovas i Sagasta, o volem pegar el colp en la taula i dir ben alt i fort d’una vegada que estem ací i no estem perquè ens prenguen el pèl perquè tenim uns valors i unes idees.
Ricard Chulià