Com els xiquets al pati de l’escola: “i tu més!”. Això resumeix perfectament la campanya de PP i PSOE. O, potser millor dit, la “no campanya”, perquè tots dos saben que, quan més tinguen la boqueta callada, millor per a ells. El problema és que també volen que la resta els seguim el joc, però resulta que ja ens hem fet una miqueta majorets per a, almenys, eixir del pati de l’escola.
I en aquest panorama, el PSOE ha tret una nova versió: “¡Y tú González Pons!”. Ahir parlàvem que el PSOE valencià va començar a dir que els #11segonsCompromís no eren culpa seua i a telefonar a les redaccions dels diaris. Tan prompte com vàrem fer públic el recurs del PSOE a la nostra pàgina web hagueren de callar. Podrien continuar les informacions als mitjans verticals. Però en els horitzontals, per la xarxa, es varen quedar muts.
Però hui han tornat a piular. Per què? Perquè resulta que González Pons, a qui se’l veu d’una hora lluny de tan hipòcrita que és, un dels polítics més manipuladors i cínics que hàgem pogut veure, ha eixit per a fer-se el garant de la llibertat d’expressió i dir que cedia part del seu temps als minoritaris, com si ell tampoc no hi tinguera res a veure, com el si el PP fóra Human Rights Watch. Ja els teníem al PSOE: “¡Y tú González Pons!”.
El gran escriptor anglés del segle XIX Samuel Johnson va dir que “el patriotisme és l’últim refugi d’un pocavergonya”. Parafrasejant-lo -i passant per alt la paraula grossa, que ara no pertoca-, podríem afirmar que “el PP és l’últim refugi del PSOE” i viceversa, per descomptat. Quan no hi ha cap mena d’arguments, quan no es té cap tipus de discurs, quan se t’han acabat absolutament les paraules, sempre tens el refugi “¡Y tú González Pons!”. Perquè, com tots ja sabem, si no beus Coca-Cola és que beus Pepsi-Cola, tot i que nosaltres -i moltíssima més gent- s’estime molt més abans l’orxata, ves per on!
El PSC ho ha fet explícit amb l’eslògan “Per a Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy” i emprant el hashtag de Twitter #noéselmateix. És a dir, el PSC no té res a oferir, només que “ells” no són com “ells”, tot i que són ben difícil de distingir. Si ens perdoneu una altra vegada la paraula grossa, el que el PSC ens està dient és que sí, que efectivament Rubalcaba és una “merda”, però que 1)és la nostra “merda” 2)no és l’altra “merda” i 3)se suposa que fa menys pudor. Apassionant i, sobretot, molt encoratjador.
En aquest escenari en què el PSOE no sap què dir i que millor que tampoc no diga molt i que Rajoy fa exactament el mateix, l’únic que trenca la tònica és González Pons, qui s’està convertint en el millor actiu de campanya per al PSOE. És que parle o piule el flament exconseller de Medi Ambient “meló d’alger” (amb una política verda per fora i roja per dins -sic-) i Mariano Rajoy va perdent vots. I, a més a més, en un marc de foment del bipartidisme total. Es necessiten.
De fet, amb companys de Vilamarxant comentàvem que en aquell poble del Camp de Túria no n’hi havia quasi cartells o pancartes del PSOE penjades i que si realment estaven tan parats que no havien fet res. La resposta, mig en broma mig quasi de veres que seriosament, fou que, al contrari, que tots els cartells de González Pons els havien penjat la gent del PSOE, perquè els suposava més actiu de campanya que Rubalcaba…
Aquest escenari és un empobriment deliberat de la democràcia. És realment un escenari trist, i molt més en aquestes circumstàncies. Nosaltres no demanem el vot perquè no som ni uns ni altres. Demanem el vot pels nostres valors. Demanem el vot perquè som com som, perquè som com tu. Perquè volem exercir la democràcia. Perquè volem practicar la solidaritat. Perquè volem retornar la justícia. Perquè volem garantir el benestar i la dignitat. Perquè volem viure en pau. Perquè, en definitiva, som Compromís