Pel seu interés, reproduïm aquest article sobre la política de privatitzacions del PP en Educació que el cantautor torrentí ha publicat al seu blog.
Jo privatitze, tu privatitzes, ella privatitza
Llegir les opinions de la Consellera d’Educació, Formació i Ocupació, María José Català, en el seu blog personal convida a reflexionar seriosament: l’argumentari del Partit Popular sobre polítiques educatives és un homenatge a la tergiversació i a la fal·làcia, i aquest article, titulat El verdadero problema, n’és un clar exemple. Es podria adjuntar a la pàgina corresponent del Diccionario de la Real Academia Española, al costat de l’accepció de la paraula demagogia.
Per a començar, el títol del text és El verdadero problema, que com a ordre de lectura ja demostra l’objectiu prioritari de l’autora, que no és altre que desviar l’atenció sobre el col·lapse econòmic de la seua Conselleria: els professors han vist reduït parcialment el seu salari, diversos centres educatius no poden afrontar les factures de la llum i de la calefacció, 19.000 alumnes estudien en les 900 aules prefabricades (barracons) amb les quals va començar el curs 2011-2012. ¿Vol dir la consellera Català que les retallades no són un problema vertader, autèntic, important? En canvi, s’han fet famoses (per la polèmica suscitada) les seues difamatòries declaracions on xifrava en un 27,2% l’absentisme laboral dels professors i professores de secundària, criminalitzant i estigmatitzant el sector docent i carregant-li el mort d’una irresponsable gestió de recursos, que no té altra signatura que la de la Conselleria d’Educació.
I torna a la càrrega amb un altre post en el seu blog, titulat Nuestra, de todos: La Educación:
[…] es muy importante combatir los discursos apocalípticos y catastrofistas. Comprendemos el malestar que ha ocasionado las medidas de ajuste económico que persiguen la salida de la crisis y que todas las administraciones están aplicando con independencia del color político. Pero no aceptamos ni aceptaremos nunca que se nos acuse de aplicar una agenda secreta para liquidar la educación pública y propiciar su privatización.
Ho diu això la mateixa persona que, com a alcaldessa de Torrent, va regalar terreny públic a la Universidad Católica de Valencia, una institució privada i confessional amb inequívoc ànim de lucre. I no es tracta d’un cas aïllat: aquest reportatge d’El País demostra que l’empresa en qüestió ha augmentat un 430% el seu alumnat gràcies a les cessions gratuïtes de patrimoni municipal per part d’ajuntaments del Partit Popular també en Alzira, Xàtiva, Paterna i Carcaixent. I tampoc no puc deixar de denunciar la maniobra de privatització encoberta que suposen els Centres d’Iniciativa Social (CIS), que fomenten el transvasament d’alumnes cap a escoles i instituts concertats i privats i, al mateix temps, paralitzen la construcció de centres educatius públics: una de tantes estratègies per fer negoci amb el nostre ensenyament, el de tots.
A més a més, segons Federació Escola Valenciana, hi ha 125.953 alumnes que van demanar d’estudiar en valencià a principis del curs passat i no han pogut fer-ho perquè l’oferta de places de la Conselleria és completament insuficient. Supose que això no canviarà en els pròxims anys, tenint en compte que María José Català considera “un defecte” parlar la seua llengua materna(que, per cert, no utilitza ni en el seu blog ni en la major part de les seues intervencions públiques: eixe és l’exemple que ofereix a la ciutadania i a l’alumnat).
Ahora más que nunca es necesaria la colaboración de todos los sectores educativos y el conjunto de los agentes sociales. Debemos articular un debate sereno, sosegado y permanente sobre las causas específicas del fracaso escolar en la Comunidad Valenciana y las posibles soluciones que se pueden aplicar.
Com a cloenda, m’agradaria respondre a un altre dels paràgrafs demagògics del seu article (debate sereno, sosegado y permanente?) amb una frase del filòsof alemany Friedrich Nietzsche, atenent al seu gust per les cites literàries: Ehrlich gesagt, ab und an ist es hilfreich sich zu ärgern, damit alles gut läuft.La traducció és aproximadament: “parlant francament, de vegades és necessari que ens indignem perquè les coses vagen bé.”