(Article publicat al número 206 corresponent a la 2a quinzena de juliol del periòdic La Opinión de Torrent)
Si de vegades ens acusen a l’oposició de reiteratius, puc assegurar que són les circumstàncies les que no ens deixen variar el discurs: els problemes, en compte de resoldre’s, romanen en el temps, es perpetuen en les vides del soferts ciutadans que, segons el tarannà personal de cadascú, els pateix en silenci o ix al carrer per a mostrar la seua indignació.
Aquest és el cas del CEIP nº 10. Sóc conscient que el nombre de manifestacions al carrer, de columnes crítiques als diaris municipals, d’opinions més o menys respectuoses abocades als foros eixos on gent anònima embotina per sistema… apareixen de manera continuada davant dels nostres ulls.
Però, senyores i senyors, els barracots continuen impàvids, plantats al bell mig d’eixa parcel·la del carrer Pare Méndez, reproduint-se curs rere curs com les espores. I després ens acusen de manca de discurs, si el que ens manquen són solucions…!
Des d’aquell dia històric en què l’alcaldessa s’enfundà la samarreta groga i afirmà (qual Scarlett O’Hara de l’Horta Sud) que si poguera, el construiria amb les seues mans, ha passat molt de temps i poques coses. Poques coses per part de l’Administració que o bé no ha rebut la necessària pressió per part de les nostres autoritats municipals o bé, si l’han rebuda, l’han ignorada olímpicament.
La bona qüestió és que mentre eixe sector de pares i mares del CEIP nº 10 que demana amb els nanos “Escoles de rajola, prou de barracons!” continuen impulsant accions per reclamar el que és de dret, la realitat, en la darrera comissió d’escolarització, ens ha demostrat que el problema no és ja el CEIP nº 10 sinó la necessitat de col·legi nº 11 i 12 degut al (veges, tu, quina impertinència!) creixent número de nounats.
Front a aquesta nova contingència, la sorpresa de trobar-se un grapat de nascuts al 2008 que tocava escolaritzar el curs entrant, els nostres responsables polítics han reflexionat assenyadament, han valorat totes les alternatives possibles i, a la fi, (a Déu, gràcies!) han trobat la solució: crear tres unitats de primer curs d’Infantil a tres escoles ja existents i el
millor de tot, augmentar la ràtio (cosa estranya que mai no s’havien plantejat) a vint-i-sis alumnes.
Se’n recorden els més majors quan a l’Educació Infantil se li anomenava classe de cagons? Doncs bé, les nostres escoles de primària a partir del curs vinent tindran classes d’infantil amb vint-i-sis cagons cadascuna. I amb una sola mestra, o mestre, que també n’hi ha. Vint-i-sis cagons de tres anys, amb l’autonomia pròpia dels cagons. Algú se n’adona que
entre eixos cagons, difícilment ben atesos per una esforçada i benintencionada mestra hi haurà fills nostres, o néts o nebots. A algú l’interessa…?
Només espere que en el nou manament que s’acaba d’encetar, em faça més digna mereixedora del jornal que els torrentins i torrentines em paguen (1.200€ i pico bruts) que tot açò que hem parlat.