Patirmoni és una paraula que naix baix l’angoixa de les famílies de la Punta de Pinedo, aleshores amenaçades per la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques) del Port de València, quan en 2003 el dissenyador Frederic Perers a petició del moviment Per l’Horta va inscriure als terrenys de la Punta una de les seues paraules monumentals per a denunciar la important pèrdua que suposava per al nostre patrimoni, la desaparició d’esta horta i de les alqueries d’esta zona de València. Doncs esta manera de vore’l, constantment amenaçat, dóna lloc a una paraula única,Patirmoni, que defineix el que sentim per ell actualment tots els que l’estimem.
Històricament a la ciutat de València, el patrimoni s’ha vist amenaçat cada vegada que una civilització passava damunt d’un altra. Els visigots damunt els romans, els àrabs damunt els visigots, els cristians damunt els àrabs, el que ha marcat una substitució successiva del nostre patrimoni al llarg de la història. Però l’origen de la problemàtica actual està en el gran creixement de les ciutats a partir de la segon meitat del segle XIX, que està fortament lligat per a molts ciutadans amb la paraula evolució. De fet, podríem dir que el punt culminant amb que s’inaugura esta tendència està al 20 de febrer de 1865 amb el començament de l’enderrocament de les muralles de la ciutat de València, moment a partir del qual, la ciutat va començar a invadir l’horta que l’envoltava amb els seus eixamples un darrere d’altre. Conseqüència d’esta època és l’eclecticisme i el modernisme arquitectònic de finals del segle XIX i principis del XX, que també passarien per damunt del patrimoni, transformant palaus senyorials d’origen medieval al carrer Cavallers i d’altres al centre històric de la ciutat de València, així com les reformes interiors com la del carrer de la Pau que se’n portaria valuoses construccions per davant. Però eixa selecció natural de l’arquitectura evolutiva, que ens ha deixat unes ciutats amb multitud d’edificis interessants, es va veure trencada cap a meitat del segle XX per l’arquitectura vivendística del desenvolupisme franquista, que anirà acompanyada per reformes interiors fora d’època a la ciutat de València, com la de la inconclusa i funesta avinguda de l’Oest, perpetuant d’esta manera un tipus d’arquitectura que en general, llastima a les nostres ciutats.
Però el problema actual, parla més d’una falta de protecció dels nostres edificis amb valor cultural i de respecte cap als mateixos, que d’una arquitectura que hi ha substituït el nostre patrimoni i ha despersonalitzat les nostres ciutats. A un País Valencià on es vol que el turisme siga el motor econòmic, deuria preseverar-se la imatge històrica de les ciutats i primar el valor cultural de l’arquitectura, que parla de la nostra història, que és testimoni d’ella i que ens diferència com a país.
Un clar exemple d’esta problemàtica actual amb el patrimoni, és el barri del Cabanyal, on es fan servir plantejaments higienistes com les de les reformes interiors del segle XIX, aplicades al segle XXI i que ja té assajos desastrosos com les de l’esmentada avinguda de l’Oest. Un pla, el PERPRI, el que l’únic que pretén és ferir de mort al barri. Un pla que enlloc de destrucció, hauria de parlar de la recuperació social i arquitectònica, i per suposat de rehabilitació. Este cas tan evident, hauria de fer-nos reflexionar sobre la importància dels centres històrics i de la pervivència de la seua trama i de la seua imatge. La Carta Internacional per a la Conservació de Ciutats Històriques de 1987, així ho estableix, així com també la sensibilitat i el patiment pel nostre patirmoni.
En definitiva, revisant el pensament contemporani sobre la renovació i creixement de les ciutats, xoquen dos pensaments, els de qui pensen que defensar el patrimoni és no evolucionar i els contraris, els que lluitem per a què no desaparega i apostem per la seua restauració. Els tècnics que a la manera de crítics d’arquitectura no atorguen amb la seua protecció, el valor que mereixen els edificis monumentals per a què es conserven, són els que els condemnen a mort. Però el futur de la pervivència del nostre patrimoni, depén de que polítics, tècnics i ciutadans prenguem consciència, per a què almenys este siga de menys patir.
Article de Tomàs Roselló, publicat en el diari digital Bon Dia Notícies.