Amb aquest títol, la primera reacció que podríeu tindre és “quina novetat!”. I, sí, efectivament, en un partit centralista en què mana més un regidor de l’Ajuntament de Madrid que un president de la Generalitat, “Catarroja descoberta!”. Ara, volíem aprofitar-la per a parlar de l’estratègia electoral en base als territoris del Partido Popular en aquestes eleccions.
El PP va ser molt irresponsable atiant la guerra de l’aigua entre territoris durant molts anys. El transvasament de l’Ebre, englobat en el PHN, era una infraestructura destrellatada, diguem-ho clar. Però ha estat el mantra del “agua para todos” que han matxucat com un martell piló dia rere dia durant aquesta darrera dècada i que, efectivament, els ha aportat molts rèdits electorals.
Doncs ara, quan se suposa que Mariano Rajoy serà el proper president del govern espanyol i els valencians lligarem gossos amb llonganisses simplement perquè aquest senyor es fumarà els puros i llegirà el Marca a la Moncloa en comptes del carrer Gènova de Madrid, en l’esborrany del programa que va presentar el PP ni tan sols hi havia la paraula “agua”. I en el programa definitiu les referències són tan tímides que, fins i tot, Alberto Fabra ja parla que el transvasament de l’Ebre és cosa del passat.
No creiem que calga recordar tota la demagògia mesquina que el PP ha fet amb aquest tema, arribant a pagar paelles amb els diners de tothom. Deixem tres enllaços a tres exemples que parlen per ells mateixos. Mireu què deia González Pons en 2006; quin vídeo pagàvem amb els nostres impostos i eixia signat com a Generalitat Valenciana -és complicat trobar un ús institucional més fastigosament partidista, però el PP sempre s’ha superat a ell mateix- i, finalment, un altre vídeo del partit, tot i que és gairebé idèntic a l’anterior. Comparat amb el que diuen ara, es comenta a soles i arriba fins i tot a ser humiliant. Però deixem-ho estar i simplement analitzem perquè ara al PP se li’n fot els vots dels valencians -perquè els interessos se’ls els han fotut sempre-.
Fixem-nos en els territoris afectats: Castella-La Manxa, Aragó, Catalunya, Múrcia i el País Valencià. A Castella-La Manxa, Maria Dolores de Cospedal, qui, com a presidenta del PP ja hem dit que mana més que qualsevol president de comunitat autònoma (així es creu PP i PSOE les institucions), estrena “mantilla” i govern després que hi haguera hagut sempre presidents “socialistes” (les cometes en aquest cas no poden estar millor posades, perquè parlem de Bono, per exemple…).
A Castella-La Manxa el PP solia tindre un millor resultat en generals que en autonòmiques, però ara es tracta d’arrapar un parell de diputats més -que els tenen molt a prop- i, sobretot, d’apuntalar una de les joies de la corona. En qualsevol disputa que hi haja entre el PP valencià i el castellano-manxec no dubteu un segon qui n’eixirà guanyant.
A Aragó el PP ha guanyat el govern autonòmic després de més d’una dècada passant la mà per la paret. I, efectivament, pel transvasament de l’Ebre. En aquestes eleccions, Aragó, en compte de ser una llosa per al PP pot passar a donar-li un bon parell d’escons més que el PSOE. I, a més a més, cal també apuntalar el govern autonòmic, un govern en minoria i amb pacte amb el Partido Aragonés Regionalista, pacte que s’ha traduït en candidatures conjuntes per a aquestes eleccions. El PP veu a Aragó l’oportunitat de menjar-se una dreta que encara no ha fagocitat, com Unión Valenciana ací al País Valencià. No cal dir que no tindran contemplació i, en aquest sentit, ja és sobrer repetir-ho, si han de triar entre Aragó i el País Valencià, endevineu.
Catalunya, per una altra banda, va ser fa quatre anys el gran forat del PP. De fet, si no comptem els diputats catalans, el PP haguera guanyat les eleccions. Ara el PP busca homologar-se com una força “normal” dins de l’espectre polític català. No debades, Mariano Rajoy va començar la campanya electoral a Catalunya. Fins a quin punt es tracta d’una postura electoral o obeeix a una convicció -encara que siga estratègica- de fons? No ho sabem. El que sí que podem saber és que el PP haurà de fer equilibris molt complicats entre l’anticatalanisme que li és connatural i que tants vots els dóna a la resta de l’estat -i, lamentablement, ací a casa nostra… però açò és una història molt més llarga- i la voluntat de ser percebut pel cos electoral català com, com hem dit, un partit “normal”. El que sí que és clar és que, en aquesta campanya electoral almenys, el to serà suau i d’ensenyar la carloteta: no es poden permetre tornar a ser un partit “residual” (recordem que el PP només va traure en les eleccions de 2000 un escó per Girona).
L’altra parada és Múrcia. Aquesta anàlisi és una miqueta trist, però és el que n’hi ha. El PP ha aconseguit ser un partit tan hegemònic en eixa regió que hi controla tots els recursos del poder d’una manera quasi homologable a un règim de partit únic. Se’ls pot escapar algun poble -no molts- i poc més. Quasi el 75% del parlament està format per diputats del PP i en les eleccions de 2008 el resultat va ser de 7 a 3 davant del PSOE. Per a aquestes fins i tot en parlen les enquestes de 8 a 2. I això sense que el PP de Madrid faça bandera de l’aigua! Algú ha comentat sarcàsticament que, si el PP repartia un parell de botelles d’aigua en campanya, s’emportava els 10 escons…
I, finalment, arribem al País Valencià. Ací a casa nostra el PP ha patit, per primera vegada en molts anys i, el que és més important, en contra de la tònica general espanyola, erosió electoral en les darreres eleccions autonòmiques. Ja no es tracta que hagen perdut vots, es tracta de quants no han guanyat quan tenien tot l’escenari a favor i a la resta de l’estat l’augment era espectacular.
I, cal dir-ho encara que hàgem de ser nosaltres, gràcies a l’oposició que ha fet Compromís aquests darrers quatre anys, denunciat el malgovern i la corrupció del PP. A més a més, el PP parteix d’un resultat de 2008 molt alt, en què guanyar diputats és difícil, perquè han d’augmentar prou el vot. D’altra banda, tampoc no tenen molt de perill de perdre’n, ja que el PSOE ací no té cap mena de discurs alternatiu. I, pel que fa la dinàmica política pròpia, Gènova ha imposat a Alberto Fabra, un polític sense carisma que com a gran mèrit té ser un robot teledirigit des de l’aparell de Madrid.
I ací Compromís té molt a dir. Ens juguem en aquestes eleccions posar els fonaments per al canvi en 2015. Amb la irrupció de Compromís en les darreres eleccions de maig vàrem fer la primera passa. Amb unes Corts bipartidistes, el PP hauria tingut via lliure per a estar-s’hi uns 20 anys més en la poltrona. Però no fou així: continuen tenint una oposició com la de Compromís que els planta cara.
Ara toca pegar-los un altre bon toc d’atenció. Que sàpiguen que estem ací i que anem a per totes i que no els deixarem que facen i desfacen i saquegen encara més el País Valencià.